Artícle: Per què l’educació és política?

Sabem que l’educació és política. Fa uns anys na Sabina, psicopedagoga de Nou Barris, ho va nombrar mentre conversava amb na Montse Terrones, i les seves paraules són un punt de partida necessari per poder pensar què significa la llibertat d’expressió en el marc de la comunitat educativa.

Per què l’educació és política?

Potser perquè a l’escola és on sembrem el futur i en aquest treball de cuidar de les llavors, prenem decisions que ens afecten en el fer present i que determinen els temps que estan per venir i dels quals en seran protagonistes les nostres filles i els nostres fills.

Potser perquè tota la quotidianitat és política en els termes en què les feministes ho van afirmar durant la dècada dels setanta amb la frase que deia: ‘allò personal és polític’ i potser també, perquè la idea que la política és només l’activitat derivada de l’acció dels partits polítics és anacrònica en el segle XXI i un paradigma massa pobre per entendre la història de la nostra societat.

Però sobretot perquè a aquestes altures de la pel·lícula ja sabem que l’objectivitat, com a principi, no és possible en la relació educativa. Totes les persones carreguem una motxilla pròpia, una motxilla que és un element de contingència i que influeix tant en els continguts que com a persones adultes posem en circulació, com en tots els àmbits professionals que transitem, també en l’àmbit educatiu. Una motxilla que de vegades és intangible però que esdevé decisiva en el marc d’una relació d’aprenentatge, una qüestió que conforma i forma part del que des de la pedagogia s’ha anomenat currículum ocult.

Les identitats s’expressen de moltes maneres i la manifestació d’una opinió política té llenguatges més enllà de la paraula. Un somriure, una xapa, un barret, uns tacons, un perfum, una jaqueta, un to de veu…

És per aquesta raó que com a mares i pares demanem als docents honestedat, que no és altra cosa que la capacitat de reconèixer-se en allò que una és i en allò que una pensa, i la competència per admetre que aquesta identitat és el límit des del qual fer lloc a l’altre, la mesura per poder acollir i acompanyar la diferència, des del respecte a la llibertat i als Drets Humans.

I des d’aquesta honestedat, que incorpora la pràctica del reconeixement, la transformació i el canvi, fem una aposta clara, com a mares i pares, per la llibertat d’expressió ja que entenem que aquesta és una eina de treball indispensable per als docents, perquè puguin fer front amb condicions al desafiament d’ensenyar, les criatures, a formular les preguntes necessàries i adequades per poder entendre, interpretar i enfrontar la vida. Conscients, perquè ho som, que ensenyar a pensar és el regal més preuat amb què ens pot obsequiar una mestra o un mestre.

I aquí és on els pares i les mares també ens hem d’obrir a la possibilitat del dissens, a acceptar que en aquest procés de construcció de la pròpia realitat que realitzen tots els nens i nenes, la seva narrativa del món pot entrar en conflicte amb la nostra. I hem de ser conscients que és en la pràctica del conflicte on s’aprèn la democràcia i és a través de la pràctica del conflicte on trobem el context que ens permet confrontar, aprendre, conèixer, pensar i avançar com a persones i com a comunitat.

Les denúncies per part de pares i mares en relació amb l’actual context polític, i aquesta és una dada que afrontem amb molta preocupació, és la constatació que la mediació en el marc de la comunitat educativa no ha estat possible o suficient, perquè enlloc de buscar i trobar paraules per obrir espais de diàleg i intercanvi s’ha optat per la confrontació des de posicions que dificulten la tasca docent.

Aquest fet esquerda el context de confiança dins la comunitat educativa, un context de confiança que és la base per poder treballar des d’un paradigma educatiu no clientelar, perquè les criatures i les unitats familiars no som usuaris de l’escola, sinó que en som part, som escola i contribuïm, dia a dia, a crear la realitat d’aquest espai, perquè l’escola és per nosaltres un lloc de quotidianitat, de relacions i de xarxa, de comunitat i de barri. L’escola es un espai viu i ple de vida, un espai a través del qual (aquesta és la nostra experiència, que no en nega d’altres) sostenim la dificultat de la criança, la manca de recursos per poder conciliar criança i mercat de treball i les ganes de festejar i celebrar tot el que ens paga la pena.

En la mateixa línia, creiem que les accions que fomenten la por a expressar-se afebleixen la base democràtica de la nostra comunitat i, alhora, estem convençudes que les pràctiques que tenen per finalitat provocar por a dir i por a ser en l’altre, són desiguals i tramposes. I ho són perquè no parteixen del reconeixement de la diferència com a riquesa de la comunitat sinó que persegueixen eliminar aquesta diferència, tal i com la Santa Inquisició feu fa uns quants segles.

Aquest és, per tant, un conflicte que es col·loca en un espai de la no política, que no reconeix l’aportació i els arguments de totes les parts i que persegueix silenciar aquelles persones que ocupen posicions d’autoritat (que no de poder) dins de la comunitat. I això significa que censurem la quotidianitat de les criatures.

Com a pares i mares no demanem als docents que emulin Antígona i desobeeixin les normes injustes. Entenem la complexitat del moment, sobretot perquè les decisions que prenem en els àmbits professionals tenen moltes implicacions en la vida privada de les persones. Per tant, es a cadascú a qui correspon, en darrer moment, decidir si és oportú fer un pas enrere, perquè com assenyala Ismene, la germana d’Antígona, la vida també s’ho val, malgrat ens puguin acusar de covardia.

Som part d’aquests barris, perquè els vivim en present, i entenem que la violència ens dissuadeix de la convicció que la honestedat és el compromís més gran que adquirim com a persones amb la comunitat, perquè aquesta honestedat és la que ens mou a conviure des del respecte i el bon tracte a l’altre, a l’altra, a aquell que és més igual i a aquella que és tant diferent.

És per aquesta raó que us demanem a tots i a totes, docents, mares, pares i a tothom que forma part de la comunitat educativa, que no ens instal·lem en la comoditat de no enfrontar la realitat que ens convoca avui i que tant ens preocupa. Cadascú des del seu lloc, cadascuna des de la seva realitat, tothom en la dimensió de les seues possibilitats i de les seues capacitats.

I, per això, pensem que la millor manera és preguntar-nos, cadascú des del seu lloc i des de la seva realitat, què podem aportar, com podem assumir la pròpia responsabilitat, com podem manifestar la pròpia opinió des del respecte. I és important que ens demanem com podem treballar per construir mediacions que possibilitin el diàleg de tots els nuclis familiars que formem part de la comunitat educativa, afavorir l’expressió del malestar i aportar sentit comú. Equilibrar i definir consensos de relació. Perquè ens preocupa la deriva d’una comunitat que no defensa el pensament crític a les escoles.

Som conscients que no podem demanar a l’escola honestedat si nosaltres com a part de la comunitat educativa que som, pares i mares, no afrontem aquests temps amb la mateixa exigència i responsabilitat. Perquè les represàlies no són etèries, sinó que s’imprimeixen contra persones, amb acusacions que les qüestionen individualment, i aquests processos són difícils d’assumir.

Però sí que us podem demanar que compteu amb nosaltres, perquè som una eina de llibertat per al claustre i una oportunitat per fer xarxa civilitzadora i per gestar espais alternatius de participació, una participació política entesa des de la pràctica femenina de presència i cura de la vida. Els pares i les mares som comunitat educativa i tenim veu i voluntat per definir línies de treball a les escoles, sabem que des de la complicitat podem teixir estratègies per avançar cap a un model pedagògic i de comunitat fundat en la llibertat i en la solidaritat. La complicitat i les xarxes de relació entre les famílies, i la relació de confiança entre els docents i les unitats familiars, és la manera de fer possible l’escola que precisen i necessiten les nenes i els nens.

I en aquesta tasca d’obrir-nos, és important entendre que a l’escola hi ha espais on les criatures aboquen lliurement els seus pensaments, les seves opinions, aquelles coses que han vist o han escoltat a casa i aquelles qüestions que els ocupen o els preocupen, i que són espais no supervisats per part dels docents. No ens oblidem del Pati, dels passadissos, del que importa l’opinió dels companys i les companyes. No ens oblidem que les criatures fan i desfan, perquè busquen trobar la seva veritat, la pròpia, la que els permetrà expressar la seva singularitat.

Per tot això, la democràcia ha de ser, necessàriament, un acord de mínims, el punt de partida d’una proposta de convivència per a la nostra comunitat. Perquè el feixisme, malgrat ens sembli impensable, és encara una amenaça que transita els nostres carrers i destrueix la diferència acarnissadament. Aniquila qui és diferent. El bulling és l’expressió més ferotge d’aquesta dificultat per acollir la diferència des del reconeixement a les nostres escoles i és una manifestació preocupant del feixisme com a valor que va a l’alça.

I això no té a veure amb l’independentisme sinó amb la realitat que els nens i les nenes, principalment els i les que no s’ajusten amb la normativitat proposada pel sistema, afronten quotidianament a les aules perquè a les nostres escoles ser diferent i no encaixar amb l’estereotip social té un cost molt elevat.

Finalment, i per tancar aquesta aportació, una petita reflexió: atribueixen a l’escola catalana la capacitat de construir independentistes i carreguen contra el model d’immersió lingüística i en aquesta operació descuiden que en l’origen de l’escola catalana hi ha una aposta ferma, per part de les famílies migrants de la dècada dels seixanta, de ser part de la comunitat i de construir un futur millor per als seus fills i les seves filles que feu de la llengua un lloc des d’on compartir. És per aquesta raó que aquí no tenim un model de doble línia que és el que en el seu moment varen defensar CIU.

Els indicadors que expliquen el creixement de l’independentisme a Catalunya no els trobaran a l’escola, perquè l’escola obre mil possibilitats, mil camins que després, cadascú, cadascuna, transita, avança i tria. Prenc com a indicador la prova de castellà de l’alumnat de Catalunya a l’Informe Pisa, una prova que demostra que aquí el castellà el cuidem, el valorem i l’apreciem perquè ens és una llengua pròpia que ens ha llegat “la razón poètica” de na Maria Zambrano i els versos preciosos d’en Federico Garcia Lorca, i em prenc la llibertat de fer cita d’allò que més estimo.

No podem perdre de vista que el procés d’independència de Catalunya desbloca quelcom que té a veure amb la capacitat humana per transformar la realitat que habita, mou la possibilitat, no només de modificar les regles del joc, sinó de canviar de joc; esborra el límits de lo possible perquè permet pensar allò que no estava previst pensar i ens ha brindat l’oportunitat de viure una experiència de llibertat no com a individus sinó com a comunitat. I aquesta experiència de llibertat ens apodera, sigui quina sigui la fita.

Assumir que la realitat que coneixem té fissures estructurals, que les coses no tenen perquè ser com sempre han estat, desfermar-nos de la zona de confort i admetre que tot és possible pot ser un motiu de celebració o una raó per la desesperança. Perquè no tothom anhela canviar. Hi ha qui es resisteix al canvi perquè està convençut que més val dolent conegut que bo per conèixer o perquè entén que aquest que tenim és el millor model de societat que podem anhelar.

El present és un repte de futur. Vivim doncs, amb honestedat, aquests temps i eixamplem els marges de lo possible perquè les nostres criatures, si així ho desitgen, puguin somiar i fer realitat el món que nosaltres no hem estat ni tan sols capaces d’imaginar.

Moltes gràcies!

Montse Terrones Freijo, Carme Vidal Estruel i Lourdes Zambrana Fernández, mares de l’Escola Àgora i veïnes de Nou Barris